martes, 28 de julio de 2015

Historia del C.I.J.B.



En abril de 1969 un grupo de jóvenes interesados por la problemática general del barrio, después de realizar un estudio sociológico sobre el mismo, en el que se descubría la necesidad de hacer algo por los  niños que deambulaban por las calles, sin saber que hacer, deciden  formar el Club infantil Juvenil Bellvitge.

                                                                   Sant  Hilari Sacalm

La heterogeneidad del grupo fundador ( 1 sacerdote,1 licenciado,administrativos, estudiantes y obreros)
motivaba el que, a pesar de estar todos los miembros unidos por la ida de formar el club diferían en sus concepciones de como debería ser el mismo. Uno de los objetivos mas importantes que en sus primeros 7 años funcionando fue consolidar el equipo y unificar criterios.

A pesar de la ambiguedad  ¡ideológica y de la falta de experiencia, se empezó a trabajar con mucho entusiasmo. La mayoría de actividades que se programaron ( excursiones, visitas al zoo, visitas a exposiciones, cine infantil, etc.) Se celebraron con mucho éxito, resultando una inyección de ánimo para todos. Debido a su aceptación, el cine infantil se independizó de la actividad normal del club y se organizó periódicamente el domingo.

Las excursiones eran las actividades más aceptadas por los niños y se comprobó que a medida que éstas se sucedían el nº de niños que se inscribían al Club iba en aumento. La edad oscilaba entre 8 y 12 años.

Las primeras colonias del CIJB tuvieron lugar en San Hilari de Sacalm, de 11 al 21 de julio y asistieron 38 niños. El equipo responsable estaba formado por 13 monitores, una cocinera, un intendente, un jefe de campamento y un consiliario. Los resultados fueron excelentes. Hay que destacar la unión conseguida entre monitores y niños, la integración y el descubrimiento de la naturaleza y un verdadero espíritu de trabajo y diversión.


Curso 1969 - 1970
Durante este curso, se ocuparon unos locales cedidos por la inmobiliaria constructora, cuyo principal problema era las inundaciones, se dividió a los niños en tres grupos de 6 - 8 años, de 9 - a 11 y de 12 a 14. cada grupo estaba dirigido por 3 o 4 monitores y se reunían todos los sábados de 4 a 8 de la tarde. Las actividades más importantes eran juegos, veladas, excursiones, visitas culturales, etc.

En verano se organizaron tres tandas de colonias en  Campas ( Montseny ) y un campamento en la Molina para los mayores, asistieron 70 niños dirigidos por 15 monitores.


Curso 1970 - 1971
Durante este curso, el club empezó a funcionar 3 días por semana: lunes, miércoles y viernes. Funcionaban los talleres de juegos, modelado, dibujo, coral y biblioteca.

Los sábados funcionaban 4 grupos  de 6 a 7 años, de 8 a 10 , de 11 a 13 y de 14 a 15. A mediados de curso se formaron 2 grupos de niñas , ya que hasta entonces solo habían grupos de niños, que también se dividieron según sus edades, pero haciendo una división mas amplia: de 8 a 10 años y de 11 a 14 años.

En el verano de este año se realizaron 4 tandas de colonias. Los lugares elegidos fueron " Can Frontenya" y campas". Estos turnos se desarrollaron según el esquema de grupos que funcionaban los sábados, aunque en principio, las colonias eran para los niños del club, se hizo también la llamada "tanda abierta" para todos los niños no inscritos en el centro y para aquellos que aún estándolo, querían repetir tanda. Se acogió a un total de 100 niños.

Curso 1971 - 1972

Fue en ese curso cuando el club empezó a funcionar diariamente, gracias a la cesión a precario y sin contrato que hizo la Inmobiliaria ciudad Condal, de unos locales de 200 m2. Funcionaban los siguientes  talleres: Guitarra ( 2 grupos ), Fotografía, coral, Trabajos manuales, Barro, Dibujo, Teatro, Aeromodelismo, Ciencias, Biblioteca y Juegos, funcionaron diariamente, a diferencia de los demás que se realizaban en días alternos. Los sábados se reunían 4 grupos, oscilaban entre 6 y 15 años. Tanto en talleres como en grupos y colonias que fueron este año mixtos.
Se realizaron 4 tandas de colonias en " Can Frontenyà".

Durante este año empezó a funcionar, unas "colonias del barrio"llamadas la "tortuga tula" en el mismo Bellvitge, para niños que se quedaban y para los que esperaban su turno de colonias. Se abarco un total de 150 niños.

Curso 1972 - 1973

Comenzaron a funcionar 5 talleres más. En total fueron Juegos, Guitarra, ( 2 grupos), Modelado de barro, Flauta ( 2 grupos), Dibujo, Teatro, Equilibrismo, Fotografía, Trabajos manuales, Aeromodelismo, Ciencias ( 2 grupos), Baloncesto masculino, Ping-pong, y Biblioteca.

Continuaron existiendo  4 grupos los sábados.

En verano se llevaron a cabo 5 colonias, todas ellas en "Can Frontenya". Una de ellas se combinó con unos días de campamento. Siguió funcionando la "tortuga tula". El de niños que se inscribió en colonias fue de 160. El numero total de niños que se inscribieron en el club fue de 250.

Curso 1973 - 1974

Aumentó el numero de talleres a 21 diferentes. El equipo de monitores estaba formado por 25 jóvenes, junto con los que trabajaban un conserje, una Sra. de limpieza, un secretario, un consiliario, 2 asistentes sociales, un responsable de almacén de material y un consejo directivo de 3 personas.

Al finalizar el curso habían 325 inscritos de 6 a 16 niños.

En verano se hizo un campamento de 18 días en San Mauricio y 4 tandas de colonias en "Can Frontenya". La "tortuga tula" tubo una duración de 15 días.

Curso 1974 - 1975

En ese curso el numero de talleres disminuyó a expensas de que aumentará el numero de talleres que funcionaban cada día. Los talleres fueron: Guitarra, Flauta, Baloncesto femenino, Hockey, Balonmano, Aeromodelismo, Teatro y mímica, Dibujo, Modelado, Fotografía, Ciencias, Trabajos manuales, Juegos y Biblioteca.

Se aprecia la disminución de los talleres de deportes debido a la falta de terreno para el juego. El equipo de monitores aumenta y se consolida. El personal administrativo también aumenta.

Los grupos de los sábados pasa a ser de 5, de 6 años a 17.

Este verano se organizan 6 tandas de colonias, 3 tandas en "Can Frontenya" 1 en "Xalet de Catllaràs" un campamento en los Pirineos y otro campamento de estudio en Andalucía ( los mayores).

El número de niños inscritos fue de 350. A colonias asisten 200 niños. La media de asistencia diaria al club aumenta notablemente.



                


Los Grupos

Grupo Patufets: ( 5 y 6 años )

Son los mas pequeños, realizan la mayoría de sus actividades en grupo y aprenden  a estar juntos mediante los juegos, canciones, manualidades, cuentos, etc.

Baldufets  ( 7 y 8 años )

También realizan sus actividades todos juntos, comenzando a vivir en comunidad, trabajan la expresión musical, la naturaleza, juegan, hacen fiestas y diversos trabajos en equipo. Tienen una ley y un símbolo: La Baldufa.

Zorbas ( 9 y 10 años )

Se le empieza a dar importancia al grupo reducido por lo que están organizados por patrullas, con unos jefes de patrullas ( caps ) que constituyen junto con los monitores el consejo de caps, órgano rector del grupo. Tienen asimismo una ley, realizan muchas excursiones, empresas, juegos, fiestas......

Kimoes ( 11 - 13 años )

Es el grupo de paso a la sección juvenil, tienen una ley, unos objetivos, hacen excursiones, campamentos, empresas, mesas redondas, fiestas.........
También están organizados por patrullas y guiadas por un consejo de caps.

Edelweis ( 14 - 15 años )

Forman parte ya de la sección juvenil, realizan excursiones, campamentos, mesas redondas, etc. Tienen un equipo que hacen una revista, otro que monta audiovisuales y otro que prepara un montaje musical. Se fijan unos objetivos y colaboran activamente en las campañas económicas del club.

Grupo juvenil ( 16 - 17 años )

Está dividido en diversos subgrupos  que frecuentan el club para profundizar sus aficiones: Fotografía, Ornitología, Cine infantil, etc.
Varios de ellos colaboran como ayudantes de monitor en los grupos de sábado en talleres.

lunes, 20 de julio de 2015

LES BIBLIOTEQUES DE BELLVITGE



La primera biblioteca que es va obrir a Bellvitge va ser al carrer Prat al 1970, per iniciativa de l’Obra Social de la Caixa de Barcelona. En aquells temps dels inicis del barri, era d’agraïr tenir un lloc on començar a caminar amb uns bons amics com són els llibres. Recordo el bon olor que feia aquella immensa sala plena de llibres. Al mateix temps, l’espai exterior de l’edifici ens servia per quedar i trobar-nos quan eren joves.

Va tancar el 1993. Actualment hi ha un club de pensionistes.

El 28 d’abril de 1972 s’inaugurà la Biblioteca Popular de Bellvitge, que formà part de la “Xarxa de Biblioteques Populars” de la Diputació de Barcelona.
El 1979 s’obre La Biblioteca Europa, de la “Xarxa de Biblioteques Municipals” a l’escola “Europa” que posteriorment passa a anomenar-se “Joan Miró”. Teresa Quinquilla Alerntorn es dedicà a aquesta biblioteca.

El 1985 es creà el Centre de Lectura Infantil i Juvenil “Ramón Fernández Jurado” situat, de forma independent, a la planta baixa del Club Infantil y Juvenil de Bellvitge.

El 1988 La Biblioteca Popular de Bellvitge, inicia el servei de préstec de llibres a Malalts de Residència Prínceps d’Espanya.

Des del 2007 tenim la nova “Biblioteca Bellvitge” a la Plaça de la Cultura.
Cada Biblioteca de L’Hospitalet està especialitzada en un tema. A la nostra és
VIDA SANA
“Vida honesta y arreglada,
usar de pocos remedios
y poner todos los medios
de no alterarse por nada,
ejercicio y diversión;
no tener nunca aprensión,
salir al campo algún rato,
poco encierro, mucho trato
y continua ocupación.”
Dr. Letamendi



RUGBY CLUB L'HOSPITALET



El Rugby Club L'Hospitalet
 va ser fundat l'any 1973 amb el nom d'Unió Esportiva Bellvitge.

                                                                          1973

Començà les seves activitats al Col-legi Mare de Déu de Bellvitge, participant en els
campionats escolars.


Anys 80

La temporada 1982-83 formà un equip sènior i ben aviat començà a assolir ascensos de categoria. El 1983-84 assolí el campionat de Segona Categoria ascendint a la Primera Divisió espanyola. La temporada 1984-85 adoptà el nom de Rugby Club L'Hospitalet. El 1985-86 guanyà el Campionat de Catalunya i la següent ascendeix de nou a Primera estatal. Les temporades 2002-03 i 2003-04 disputa la màxima competició estatal, la Divisió d'Honor.
Pel que fa la secció femenina, el club guanyà tres Copes de la Reina. (96/97, 97/98 i 2001/02)


sábado, 18 de julio de 2015

Ranón Fernández Jurado



RAMON FERNÁNDEZ JURADO            (Almería,1914 – Barcelona, 1984)

Va venir a Barcelona, amb la seva família, al 1918, instal·lant-se al barri de Gràcia. Al 1928 va començar a treballar d’ebenista. De seguida es va fer sindicalista i posteriorment es va afiliar al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista)
Durant la guerra civil va participar als combats de Barcelona i després va anar voluntari al front d’Aragó. Va ser comandant de l’exèrcit republicà. Va ser ferit i fet presoner. El van condemnar a presó.
Quan el van alliberar, va continuar militant al POUM de forma clandestina però, finalment, va haver de marxar a França, al 1948 i un any més tard a Xile. Al 1964 tornà de Xile i s’instal·là a Bellvitge i anys més tard visqué a Castelldefells, on fou regidor de l’Ajuntament. Al 1984 és elegit Diputat del Parlament de Catalunya.
Estudià català i obtingué el títol de professor de català, impartí diversos cursos i va fer vàries traduccions i correccions. També estudià i donà classes d’esperanto.
Participà en nombrosos concursos literaris i obtingué molts premis de poesia. Va donar conferències sobre Història de l’Hospitalet, i més en concret, dels barris de la Bomba i de Bellvitge, confeccionant un arxiu de la Història de Bellvitge.
Va col·laborar en diverses publicacions, va fer de locutor de ràdio i va participar a nombrosos debats a la televisió i la ràdio. També va escriure lletres de cançons i participà en la filmació de “La vieja memoria” de Jaime Camino.


(Informació treta bàsicament del quadernet editat pel “Grup Sardanista Tot Bellvitge” al 1996, 1r. Certamen de poesia que aquesta entitat va organitzat, en col·laboració amb l’aula de cultura de Bellvitge, l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i l’associació de poetes i escriptors de Catalunya)



Alguns dels seus pensaments:
“La terra són els homes que hi viuen, que hi pateixen, que hi treballen. (...) La terra és la gent que hem de servir, per a la qual hem de lluitar i treballar, per a la qual hem de dignificar-nos. (...) Desitjo que un dia la gent tingui una gran cultura humanística, àmplia, universalista, que sàpiguen que tots els homes som germans, que tots naixem i morim de la mateixa manera: desemparats.”[i]
“la inserció en el teixit social (conviure diàriament amb la gent que treballa activament sense voler cap càrrec) significa la cullereta de te de mel entremig de tantes glopades d’amarga fel que de vegades t’has d’empassar.”[ii] (parlant dels partits polítics)
“Catalunya sempre ha estat un país de síntesi, no de divisió, aquí les coses sempre acaben quallant.”[iii]




[i] “Diàlegs a Barcelona, conversa entre R.Fernàndez Jurado i J. Morera. Transcrita per X. Febrés.” Ed. Laia. 1984, Pàg. 85
[ii] Ib. Pàg. 100
[iii] Ib. Pàg. 105

MI CURSO DE CATALÁN RFJ


MI CURSO DE CATALÁN
15ª. Lliçó i última, 29/06/1974



Me vienen los andaluces
a aprender el catalán,
extremeños también vienen
movidos del mismo afán.

Nacidos en las Castillas
y en el Cantábrico mar,
y aragoneses vecinos
llegan prestos a estudiar.

Con sus hijos catalanes
vienen a deletrear
la parla de Catalunya
porque la quieren hablar.

Son los hijos de esta tierra
llegados de otro solar,
pero son tan catalanes
como el que se crea más.

Son los nuevos catalanes,
con ellos se ha de contar
y con ellos, codo a codo,
tendremos que caminar.

En esta tierra encontraron
un campo donde luchar
para ganar su puchero
y también su libertad.
  
Ahora vienen a mi curso
a aprender el catalán,
catalanes andaluces,
que lo son como el que más.

Hombres de todos los pueblos
con idéntico soñar:
hacer de esta Catalunya
una nación de hermandad.

Donde los hombres del mundo
se sientan como en su hogar.
“L’Estatut d’Autonomia”
para todos será igual.

Catalanes andaluces,
y los viejos catalans,
ciudadanos de una Patria
“on es parli el català”

Joan XXIII en obres, on va donar classes R. Fernández Jurado.

viernes, 17 de julio de 2015

L’HOME DEL CARRO RFJ











L’HOME DEL CARRO



Són quarts de vuit del matí.
El dia just s’esbadella.
L’home va damunt del carro
i la boira l’acompanya.

Els qui foren camps gemats,
ara són munts de deixalles,
blocs de ciment enlairats
occiren totes les prades.

L’home del carro dempeus,
té un xic trista la mirada,
recorda el temps que visqué
lluminoses matinades.

El seu carro és el darrer
dels estols que abans passaven
per anar a segar alfals
enveja de les maragdes.

Recorda els pins i la Font
de l’ermita solitària
amb la Verge camperola
Madona del Bell-Viatge.

El temps que no tornarà
el duu arrelat a l’ànima
i el fogar dels sentiments
s’arbora de vives flames.

Dins la boira del matí
el cavall tiba i avança
per un laberint de blocs
escampats com una taca.

L’home del carro es difon
engolit dins de la xarxa,
enyoradís de la pau
de les albades llunyanes.


R. Fernández Jurado, hivern 1974


jueves, 16 de julio de 2015

BALADA DEL BELL-VIATGE RFJ











BALADA DEL BELL-VIATGE

Sempre que puc vinc a veure’t
Del meu cor, estimada.
Passen els anys llisca la vida
I sempre et veig igual: fresca i galana.

Potser sí que el pas del temps
T’ha marcat un xic la cara,
Però jo no me n’adono
I et trobo totes les gràcies.

Quan et veia amb ulls joves
Eres reina de les prades,
I ara amb els ulls entelats
Et veig nafrada de cases.

Has perdut els teus rosers
I la font de l’aigua clara
I els que corren pels camins
No s’aturen a mirar-te.

Et coneixem per María,
María del Bell-viatge,
Amb els horitzons oberts
Cap el mar i la muntanya.

Dins del silenci dels camps
Se t’oïen les batallades
Eixides del teu cloquer
Amb dringar d’or i de plata.

Venia gent de molt lluny,
Caminant o bé amb tartanes
I es postraven als teus peus
I de genolls et pregaven.

Tota la Marina era
Un joiell ple de maragdes
I tu lluïes amb clarors
De celestials estelades.

(R. Fernández Jurado, 1981)

anys 60




(Foto dels arxius de la parròquia de M. D. Bellvitge, anys 80)

LA LLAVE Y LA PROTESTA RFJ





Poesía que escribió Ramón Fernández Jurado el 04/03/1978, último día de la semana de encierro por las mejoras de la sanidad. Anteriormente pusimos "Otra vez Bellvitge en los papeles", sobre este encierro, publicada en la revista del CUAM. Ésta la hemos encontrado en el arxiu històric de l'Hospitalet amb fotos i cartells de l'AVV


LA LLAVE Y LA PROTESTA

Echaremos cerrojo a nuestro encierro
y pondremos los punto suspensivos
a este incruento combate de Bellvitge.

Hemos movilizado muchedumbre
de pacíficos hombres y mujeres
de abuelos y de nietos codo a codo
con idéntico grito en la garganta.

Nos quisieron enmudecer el grito
y sólo consiguieron alaridos
y que el grito rodara por los aires
y golpeara las puertas y ventanas
 despertando conciencias somnolientas.

El ruido ha sido tal que ha resonado
por la Puerta del Sol y la Cibeles
desparramando papeles burocráticos
asustando ministeriales ratas.

Fueron 40.000 las bocas que gritaban
exigiendo tan sólo la justicia
clamando por la vida más humana
y no ser ciudadanos de tercera.

Otra vez nos siembran de promesas
este combate de puntos suspensivos
y quieren que engrasemos el cerrojo
para echarlo al encierro y Santas Pascuas!

Pero ahora que hacemos inventario,
encontramos llenas las alforjas
de la unión de todos los vecinos
que esta vez se portaron como hermanos.

Al ruido de cencerros y sartenes
hemos demostrado que podemos
hacer tambalear los privilegios.
Queremos enterrar negras leyendas
de suburbios y enjambres dormitorios.

Estos miles de hombres y mujeres
han demostrado ser civilizados
respondiendo con paz y gesto honesto
a la violencia que un día nos trajeron.

Ha durado este encierro una semana
y bajo el techo de una iglesia hermana
hemos forjado una gran familia
la gran familia de un Bellvitge unido.

Echaremos cerrojo a la encerrona
que nos ha abierto un horizonte claro
Y que convierte a miles de vecinos
en una unión de amigos y hermanos.

Pero tendremos siempre a mano
la llave del cerrojo que ahora cierra
y esperamos que nunca sea preciso
volver a usar la llave y la protesta.

Cultivaremos la flor que hemos sembrado.
y haremos de Bellvitge un lugar digno
donde podamos vivir como personas,
como debe vivir el ser humano.


lunes, 13 de julio de 2015

GENT QUE DÓNA VALOR A UN BARRI

 
BELLVITGE. 
GENT QUE DÓNA VALOR A UN BARRI.

Bellvitge ha estat considerat un exemple d’urbanisme especulatiu.[1] Però també és un referent de gent lluitadora que ha aconseguit un barri amb serveis i espais verds, com l’actual.[2]
A més dels aspectes conjunturals com són la joventut dels primers habitants, el canvi d’època en el que es desenvolupà l’edificació del barri i les necessitats immediates a les que s’havia de donar resposta, cal remarcar la vàlua de la gent que ho va fer possible.

1.      MÓN AGRARI i MÓN INDUSTRIAL
  • Gent que hi havia abans dels blocs.

La Marina era considerada “la despensa de Barcelona”[3]. Aquí havien pagesos que conreaven terres i per aquí passaven pastors amb els ramats. També venien romeries de poblacions properes i es feien celebracions a l’ermita que dóna el nom al barri.
1960

Quan es va començar l’edificació del barri, al costat de l’ermita encara hi havia la casa de l’última ermitana, Esperanza Gil, aviat els van donar un pis al primer bloc, però l’àvia “Pepeta” va seguir vivint allí fins la seva mort[4].
  • La convivència dels dos móns.

Mentre construïen el barri alguns pagesos continuaven conreant les terres. Al començament moltes dones compraven directament a ells.
Bellvitge es va poblar amb immigrants de diferents regions d’Espanya. La catalanitat era considerada un element forà i estrany, encara ho és per a bona part de la població.

2. ELS INICIS DEL BARRI
  • Barri de dones i nens.    

Els primers veïns vam ser autèntics pioners, no hi havia serveis mínims, ni on anar a comprar,  sovint ens quedàvem sense aigua o llum... Els homes anaven a treballar a les fàbriques i solien fer torns. Les dones es quedaven al barri i entre elles es coneixien i s’ajudaven.
Nelly Peydró ens va explicar que, “especialment per a les dones, Bellvitge no ha estat mai un "barri dormitori", ja que nosaltres hem fet vida en ell. Sempre hem estat molt a prop dels problemes, creant xarxes de relacions des de les mateixes escales on vivim i participant en la resolució dels problemes”.[5]
Tot això, en certa mida, ha continuat, d’alguna manera hem fet del barri el poble que moltes vam perdre.
  • Els inicis. L'esport.

Als inicis del barri es van fer diverses activitats de caire esportiu, festiu i cultural lligades al Casal que va obrir la Immobiliària i al seu “Departament de Promoció Social”, tot i que es feia per a promocionar el barri i que eren de caire franquista, el cert és que en aquestes activitats: Festes Majors, esports... van participar molts dels primers veïns del barri desinteressadament, com Juan Meroño president de la primera associació del barri: La Unió Deportiva Bellvitge, creada en un bar i posteriorment absorbida pel Casal.
  •    Els inicis del treball social al voltant de l’ermita:

La vida pròpiament associativa es va començar a gestar a les parròquies. Al principi, va ser a l’ermita. L’ermita depenia de la parròquia de Sta. Eulalia de Mérida i d’allí venia un capellà a realitzar els serveis religiosos una vegada a la setmana. Els veïns van demanar al bisbat disposar d’un rector i al poc temps, al carrer ermita, va viure Mn. José Miguel González. Amb ell vam viure els canvis del concili Vaticà II.
Algunes dones dels primers blocs, Carmina, Juliana, Immaculada..., van començar una activitat de caire social com les colònies amb nenes del barri i del carrer Campoamor.  Anàvem a Olot a la casa que allí tenien les “Missioneres del Cor de Maria” que portaven la primera guarderia del barri.
Juliana treballava a la cuina de l’Hospital, la seva mare, Aurelia Muñoz Martínez, era la “iaia” per a molts; invident, inventava poesies per la gent del barri i demanava per les necessitats que escoltava a la ràdio. Era la seva manera de participar en la construcció d’un món millor.
1968

  •  Manca d’escoles

·        Als inicis del barri no hi havia cap escola. Alguns anàvem a una escola de l’Hospitalet, “Can Bori”, passant entre fàbriques, camps i clavegueres obertes.
Al cap d’uns mesos van posar unes acadèmies als altells dels locals comercials. Eren d’inspiració falangista, ens passaven el dia copiant de l’enciclopèdia “Álvarez” i recitant les lliçons de memòria.
Al 1970 van obrir la primera escola pública del barri, “Mare de Déu de Bellvitge”, i el “P. Enric d’Ossó”, amb germanes teresianes, amb les que van poder tastar la renovació pedagògica.
  •    L’ impuls dels jesuïtes a MDB.

·    A partir de 1968 arriben els jesuïtes[6] a la parròquia de MDB. Uns quants, amb Pepe Ituarte, van iniciar l’escola de Joan XXIII que primer es deia “Jericó” i estava en uns altells. Altres van començar a implantar els aires del concili a la parròquia. No va ser fàcil, la gent tenia molt arrelada la religiositat dels seus llocs d’origen. Per a altres persones, amb una visió diferent o amb ganes d’aprendre, com la meva mare, els canvis a l’església van significar tota una promesa de renovació, d’avançament i d’esperança.
La parròquia va promoure la capacitació de la gent pels canvis socials que s’acostaven. Al 1973 es va fer un curs sociopolític, el “SECOD”,  per veure els dèficits del barri i com fer-los front.
Amb els jesuïtes va arribar un grup de joves, alguns van començar a organitzar activitats amb nens, com cine fòrums i colònies, iniciant el primer centre d’esplai del barri, que després es va independitzar de la parròquia. El mateix va passar amb altres entitats. com el Casal d’Avis de l’Ermita o l’associació de disminuïts que, al 1970, va obrir l’escola d’educació especial ”’Estel” i posteriorment uns tallers que encara perduren.
A més del barracó, on es feien les celebracions, hi havia un altell, allí es va començar l’atenció social amb una assistent social i un grup, bàsicament de dones, que l’ajudaven: “l’Ajuda Fraterna”. També es van iniciar els primers Consells Parroquials.

Mª Josefa Aigé va venir el 1972 a col•laborar passant unes enquestes, li va agradar el barri i al 1976 es va quedar a viure aquí. Treballava al menjador de l’escola “Estel” i participava de grups de matrimonis i d’un incipient grup de joves, “Vivac”. El “Vivac” es va independitzar de la parròquia i, amb ell, uns grups de matrimonis que van formar les “Comunitats Populars de Bellvitge”.
Anys després va formar part de la vocalia de drogodependències de l’AAVV i va crear l’associació “Horitzó” per donar suport als joves i a les seves famílies.

3.   CONSCIÈNCIA DE LES DIFICULTATS. UNIÓ.
 ·         Inundacions.
Alguns pagesos van advertir que no fessin soterranis ja que aquesta zona s’inunda amb facilitat, però la Immobiliària no va fer cas i el 21 de setembre de 1971 es van inundar els baixos, molts veïns van perdre les seves pertinences.
Potser va ser un dels primers fets que ens va fer prendre consciència de les carències i de que sinó lluitàvem plegats no obtindríem els serveis que necessitaven.
  •   Les AAVV. Bellvitge Nord. S. Juan Evangelista.

·       A l’altre cantonada del polígon, a l’avinguda Europa, començaven a construir altres blocs de pisos; alguns els van donar a gent que provenia d’un barri de barraques, “la Bomba”, molts es coneixien entre ells i venien més organitzats, alguns eren de les incipients “Comissions Obreres”. Es reunien a la parròquia de San Juan Evangelista, des d’allí es van gestar moltes de les lluites del barri[7].
Pura Fernández va venir així, al 1968, amb 3 fills. Quan van empresonar el seu home, per ser d’un partit polític que llavors estava perseguit, ella es va començar a interessar per la política. A més d’estar en totes les lluites, casa seva era un refugi per a molta gent que allí es reunia i on sempre podia trobar un plat de menjar calent. Era autèntica i honesta. Merescudament, el nou Centre d’atenció Sanitària porta el seu nom.
  • Unió amb un objectiu comú.

·     Fèiem moltes reunions, tant aquí, com amb els de “l’altre Bellvitge”, com mútuament ens anomenàvem, cadascú mirant els altres amb certs prejudicis; però van haver persones que ens van ajudar a anar a una, com Ramón Fernández Jurado, republicà represaliat i mestre andalús que impartia classes de català i sempre tenia una paraula per posar serenor i cordura.
Poc a poc vàrem fer un front comú. Les associacions de veïns (es van arribar a constituir quatre), els partits polítics que començaven a ressorgir i les dues parròquies van ser els principals impulsors d’aquesta lluita que només podíem guanyar si anàvem a una. Josep Mª Fabró va afavorir totes aquestes lluites en pro del barri. Josep Mª Monfort, l’altre capellà diocesà de la parròquia de S. Joan evagelista dels inicis, va iniciar un grup de joves: Quitxalles.
Les comunitats de les dues parròquies van decidir que seguirien en barracons fins que no es fessin els serveis més necessaris. Com així ha estat.

4.   MOBILITZACIONS I ACCIÓ DIRECTA.
 ·         Operació neteja.
En 1976 molts veïns i veïnes vàrem sortir amb bosses per recollir la brutícia i la vam portar a l’ajuntament per exigir millores en la neteja del barri. Un altre dia vam sortir amb escombres i baietes en el que vam anomenar “Operació neteja”. Aquestes activitats ens aglutinaven i augmentaven el sentiment de complicitat.
  •  “No més blocs!”        

Junts vam lluitar per evitar que fessin tots els blocs de pisos i els locals comercials previstos, perquè llavors no hi hauria lloc per fer els serveis.  
La lluita més emblemàtica va ser la de la torre del “passeig”; el que els obrers construïen durant el dia es desmuntava a la nit.
Les dones van prendre l’iniciativa, una dona va seure amb el seu fill davant d’una excavadora impedint que aquesta continués la feina.[8]
Finalment, al 1978 , un jutge ens va donar la raó i va prohibir la construcció de més pisos, el que va marcar una fita històrica i va donar més renom al barri[9]
  •     Sanitat
·     Han hagut diverses lluites per la sanitat. Al 1978 ens vam tancar al barracó de l’església de MDB; les reivindicacions eren pel tancament de les clavegueres, perquè fessin un consultori en bones condicions, per una farmàcia de guàrdia...[10]

  •        Llars d’infants i escoles.

·      Isabel Fernández i Rosi Ruiz[11] mestres durant molts anys a la llar d’infants “El passeig” i anteriorment a la “Tintín”, ens van explicar[12] que van lluitar sempre, amb les seves companyes, perquè, els infants i les seves famílies se sentin feliços en un espai acollidor que afavoreixi el seu desenvolupament.
Als anys 70 l’Ajuntament va obrir tres escoles públiques: el Europa, el Bernat Metge i el Marina, tot i així encara mancaven places i s’havien d’utilitzar els altells dels locals comercials.

Teresa Quinquilla Alertorn, veïna del barri, participava de totes les mogudes senzillament, com una més. Conserge i després auxiliar administrativa de l’escola Europa va portar durant molts anys la biblioteca “Joan Miró” d’aquesta escola. Alguns recorden com feia llegir els grans amb els petits, i com explicava contes.
Carmenchu Azkarraga,  va impulsar la creació de l’escola d’adults a l’Aula de Cultura dels anys 80, en la que moltes dones i molts homes, entre els quals alguns treballadors de SEAT, van realitzar els estudis que no havien pogut fer abans. Després es va fer càrrec la Generalitat.
  •   Els jardinets. El parc.

·       Els veïns i veïnes han sortit en nombroses ocasions a reivindicar el parc que ara tenim, per fer el qual es va tenir en compte l’opinió dels habitants del barri. També van sortir en diverses ocasions a plantar arbres i plantes. Actualment són els que cuiden els jardinets que hi ha al costat de les porteries.

5.   ASSOCIACIONISME. Diferenciació i Coordinació.
 ·         Els anys 80.
Guanyada la batalla i en plena democràcia es va rebaixar l’esperit combatiu, no així el de buscar la pròpia identitat. Les 4 AAVV es van unificar en  una i va quedar en mans dels partits d’esquerra. Un grup de caire anarquista, els “autònoms”, va ocupar l’espai buit, destinat a equipament cultural, del altells del primer mercat, construït el 1975, i van iniciar l’escola de música i banda de Bellvitge, que encara perdura. Miguel Segovia i un grup de joves van iniciar el Grup ecologista Bellvitge, que després es convertiria en La Saboga i que ha organitzat, entre altres coses, les Festes del Sol del barri.
Els grups de joves com Vivac, Quitxalles i altres també ens trobàvem fent diferents coordinacions i establint complicitats i parelles.
Nelly  Peydró va ser un element clau als anys 80, promovent, des de l’Aula de Cultura, diferents activitats artístiques i culturals, entre elles la del grup “Arrels”, també va saber aglutinar diferents sectors.

 Rosa Mª Gironès[13] ens va explicar que els seus pares van venir amb il·lusió, quan ella i els seus germans eren molt petits, i que aquí van trobar un lloc on arrelar, ens va dir que a l’escala els anomenaven “els catalans”. Per a ella el barri ha estat una "escola de valors". Recordà quan s’inundava el solar que hi ha davant de l'esplai i sortien en canoes. Ens va assenyalar que la diversió i la creativitat han estat sempre presents al barri en mig del problemes i de les lluites i que és això el que afavoreix la construcció de la identitat. A més de la feina que fa al barri, continua aportant la seva energia i il·lusió en aquesta construcció festiva de la nostra identitat participant del grup de gegants i grallers de Bellvitge.

Actualment les dones ens continuem involucrant en tasques que promouen un servei al barri com són les AMPAS i altres associacions culturals i socials.

Aquest resum no és exhaustiu, ressalta alguns noms de persones i entitats per donar valor al que MOLTES VEÍNES I VEÏNS han fet pel bé comú del barri, reivindicant i lluitant, cuidant el que tenim o promovent les relacions i el creixement humà. 
                                  Mª Àngels García-Carpintero, maig 2015




[1] “Bellvitge, paraíso immobiliario” Revista Destino, 1975
[2] “Barris i crisi. Estudi del Cas de Bellvitge” Bellaterra, 2014
[3] J. Campamà “Quan Bellvitge eren camps.”
[4] Ermita de Bellvitge, ayer y hoy” A. Valcarcel. Pàgs. 136-139
[5] De la conferencia “Dones del barri” de Bellvitge 50, març, 2015
[6] “Història de Joan XXII, C. Arderiu  i Ll. Camós.[6]
[7]   Boletines dominicales: “Comunidad” de S. Juan Evangelista.
[8] M. Dominguez. Quaderns d’estudi nº 10, pàg. 55, celh, 1991
[9] Informació Ciutadana, Aj. de l’H, nº 8-9, Set-Oct. 1980
[10] 1978, dossier Bellvitge. CUAM. AAVV
[11] Entrevista a Rosi Ruiz Palomero, “Bellvitge cincuenta”
[12] De la conferencia “Dones del barri” de Bellvitge 50, març, 2015
[13] De la conferencia “Dones del barri” de Bellvitge 50, març, 2015