RESUM DE LA CONFERÉNCIA SOBRE L’ERMITA del 19/11/2015

Avui hem tingut el privilegi d'escoltar les explicacions de tres savis experts, com els ha definit en Manuel Domínguez del cel'h.

Antonio Valcárcel Sangil, autor del llibre "L'ermita de Bellvitge, ayer y hoy", ens ha explicat històries d'aquests 1.000 anys de l’ermita que ha recollit estudiant i investigant tota la documentació de la que es té referència.

Entre les coses curioses que ens va explicar està la de la barca que hi havia entre la zona de "Banyols" (l'actual Prat) i la Marina de l'Hospitalet. el barquer feia pagar segons el que es transportava. El delta s'anava formant, el riu canviava sovint de llera, els límits entre aquestes zones no estaven clars, de fet el Prat formava part de l'Hospitalet, no va quedar separat fins que no es va fer el canal definitiu.

      Al carrer Hospital de Barcelona, hi ha una placa que diu “Ntra Sra. de Bellvitja” És perquè, a l'edat mitjana, confraries de pescadors del carrer Hospital i Espaseria, veneraven la Mare de Déu de Bellvitge ja que la consideraven advocada contra la pesta. Tenim goigs del segle XVI que, poèticament, ho canten. Entre el riu i el mar, en aquesta zona, abans des camps, només hi havia aigua. Els pescadors van reconstruir en moltes ocasions la nostra ermita.

En aquests 1000 anys d'història, l'ermita ha patit de tot: saquejos, incendis, terratrèmols i especialment inundacions.  L'any 1907 es va anomenar "l'any de les 5 riuades" Es van inundar 100 Kms., des de Montjuich a Castelldefels.

El més important, com ens va dir l'Antonio Valcárcel, és que sempre hi ha hagut gent que l'ha tornar a refer perquè es pogués gaudir i utilitzar. La gent de "la Marina" sempre l'han considerat com a pròpia.

El terreny de delta s'anava elevant, va haver-hi un moment en que no podien entrar a l'ermita si no era ajupint-se molt per això al 1718 la van fer de nou sobre l'anterior. Així, l'actual ermita és d'estil barroc amb elements gòtics i romànics. Segons les excavacions i els documents trobats, a sota està l'altre d'estil romànic, probablement amb 3 naus. Es creu també que, a sota d'aquesta del segle XII ó XIII hi hauria la primitiva del segle XI  de la que en tenim constància en documents escrits.

1940, reconstruida després que va ser cremada durant la Guerra civil.

L'arqueòleg Albert López Mullor ens va explicar les prospeccions arqueològiques que va dirigir entre el 1979 i el 1981, en les que van participar uns quants joves apassionats com Jordi de la Pinta i Jaime Río i que van sortir publicades a la revista “Identitats” i de les que s’ha fet esment en vàries publicacions i documents. En aquestes prospeccions arqueològiques es va trobar un cementeri medieval i ceràmiques del segle XI.

 Les excavacions es van fer a una cantonada de l’ermita, López Mullor ens va explicar que, en acabar, van plantar un xiprer.

I l'arquitecte Antoni Companys va dirigir l’última reconstrucció, al 2003. Ens va explicar els perquès de la última restauració de l'ermita, ja al segle XXI. Van treure els porxos perquè no eren originals de l'ermita i estaven en molt mal estat. Van decidir, amb el pressupost que tenien, deixar bé l'ermita per dintre i per fora. Van deixar les columnes en record dels porxos que vam tenir durant molts anys, després que s’enderroqués la casa de l'ermitana.

I és que, com va dir en Manel Domínguez de cel'h un aspecte important del barri és que a més de preocupar-nos pels temes socials, per la natura, per la gent.. també ens ha mogut l’interès de conservar el patrimoni històric i cultural del que en som dipositaris. 1000 anys d’història són dignes de continuar cuidant-se!

Mª Àngels García-Carpintero, novembre 2015

L'Ermita de Bellvitge. Dades. Resum del cel'h

L’ERMITA QUE DONA NOM AL BARRI

Un dels pocs documents que conservem del segle X de les terres que més tard seran l’Hospitalet ens parla d’un mas que pertany a Amalvigia. Es tracta d’una dona amb nom germànic, per tant molt probablement pertanyia a una nissaga procedent de l’elit visigòtica que va instal·lar-se a la Península Ibèrica a partir del segle V. El document, de l’any 995, ens diu que les terres són damunt un antic curs del riu, anomenat Llobregadell, i que tenia un reguer per eliminar l’aigua estancada.[i]

De l’any 1057 conservem un pergamí de la venta del mansum de Malvige per 30 unces d’or. Com que ja som en l’època del feudalisme, s’hi especificava a qui s’havien de pagar les rendes eclesiàstiques: el delme (la desena part de la collita) a la catedral de Barcelona i la primícia (els primers fruits de les collites) a la parròquia de la que depenien, Santa Eulàlia de Provençana. En aquest document també es deia que el mas es venia “amb la seva església”. És el primer esment del que avui coneixem com l’ermita, i que originalment era l’església que formava part del conjunt del mas.[ii]

Entre 1979 i 1981 es van fer unes excavacions arqueològiques al voltant de l’ermita i es va trobar l’obra de la primitiva església del segle XI a quatre metres de profunditat, amb un estil romànic molt semblant al de Santa Eulàlia de Provençana. Com era d’esperar, es van trobar enterraments, del voltant de l’any 1100, a tocar de les parets del temple, en la zona de l’absis.[iii]

El topònim va evolucionar. En 1179 apareix “Malvitge”, però en un document de 1279 ja es parla de “Benvige”. Les raons del canvi les hem de buscar en el significat de les partícules “mal” i “ben” en el començament d’una paraula, especialment si és un nom religiós. Durant el s. XIII trobem també “Belvige” o “Benvija” i en 1375 “Bellvige”. Vet aquí, com el nom del barri ve del nom d’una església, el qual procedeix del nom d’una dona, Amalvigia.[iv]

Des del 1375 hi ha notícia de que en un edifici residencial annex hi vivia un ermità, que tenia l’obligació de la custòdia i la cura del temple. A canvi, ell i la seva família podien explotar les terres que l’envoltaven. Aquestes dependències van arribar a tenir, a començaments del segle XX, l’entitat d’un petit mas. Les dimensions actuals de l’ermita sembla que procedeixen de la reconstrucció gòtica de 1493, quan la ciutat de Barcelona es va comprometre a aportar tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció.[v]

La vinculació de l’església amb Barcelona era molt important. La Mare de Déu de Bellvitge fou objecte de veneració en sengles capelles que hi havia al carrer Hospital i Espaseria de Barcelona, des d’on sortien romeries anuals, a les que es sumaven les que es feien des de l’Hospitalet i d’altres llocs de la comarca. En alguns documents s’anomena a la Mare de Déu com “advocada contra la pesta”, per la qual cosa imaginem que la devoció creixeria en el segle XVII, època en la que ja hi havien confraries amb la seva advocació. Les romeries es van celebrar fins la construcció del barri. Especialment importants eren les que es feien al voltant del 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de Bellvitge, documentades des de la primera meitat del segle XVIII. Al voltant d’aquestes activitats socials i religioses es van composar i editar una vintena de “goigs”.[vi]

L'any 1652, durant el setge de Barcelona al final de la Guerra dels Segadors va ser saquejada per les tropes castellanes. La capella va patir uns altres atacs en 1697, per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona, i en la Guerra de Successió pels exèrcits borbònics al servei de Felip d'Anjou. Fou reconstruïda ràpidament en 1718, amb l’aspecte actual. Sobre els fonaments de l’edifici anterior es bastí un temple amb el coronament de la façana de l’estil barroc dominant aleshores, amb el campanar al darrera i la casa de l’ermità a la paret del sud. El 1808 i el 1809 tornà a ser saquejada pels invasors francesos i el juliol del 1936, en els primer dies de la Guerra civil, fou un dels edificis religiosos que patí l’anticlericalisme popular.

El febrer del 1959 l’Ajuntament va crear el Patronato de Santa María de Bellvitge per recaptar diners per rehabilitar l’edifici i organitzar aplecs i romiatges. Les obres de reforma no s’enllestiren fins el 1969, amb l’enderrocament de la casa dels ermitans i l’aixecament dels porxos. Al mateix impuls respon la celebració de la missa del gall a l’ermita, a partir del 1959, organitzada per la secció del barri del Centre de la Unió Excursionista de Catalunya. També es van encarregar unes pintures murals a Joan Commerelan. El Patronat inicià la seva trajectòria l’any en el que la Inmobiliària Ciudad Condal es va fer amb la propietat de la majoria dels terrenys del barri i començà les gestions per construir el polígon d’habitatges. Va ser aquest Patronat una iniciativa publicitària?

L’ermita i els camps que l’envoltaven van atraure l’atenció de literats i artistes, per la seva bellesa rural, de vegades idealitzada, tan propera a la ciutat. Alguns pintors paisatgistes d’inspiració romàntica, l’excursionisme i la naixent fotografia artística van parar l’atenció en el lloc.

En el conte Un cinturó de joncs, que hi és a l’obra Pols de terrat, l’autor hospitalenc Joan Casas recrea els seu records de 1960:

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxoferes, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes.  (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. El gos de l’ermitana, lligat en un racó, bordava com un boig. Era cridaner i rabiüt, com la seva mestressa. Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. La dona, cridant més fort que l’animal, va fer callar el gos i els demanà què volien, tot eixugant-se les mans amb el davantal. Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca, i en va treure les dues gracioses que el Nito i l’Àngel li havien demanat.”[vii]

---

[i] Codina 40

[ii] Codina 44 i 46

[iii]

[iv] Codina 112, 120, 122, 139, 192, Pagès 602 i Villagrasa ,17

[v] Codina, 120, 211

[vi] Vives

[vii] Casas 17-19

L'ERMITA DE BELLVITGE (25 imatges de l'Hospitalet)

L’ERMITA DE BELLVITGE

Quan parlem de l'ermita de Bellvitge, diem que és del segle XIII, perquè és a partir d'aquesta època, exactament des de 1279, que ja es troben documents on el seu nom és esmentat.

Ara bé, parodiant les novel·les o les pel·lícules compromeses, podríem afirmar del seu aspecte actual, que qualsevol semblança, amb el que devia tenir fa set-cents anys es pura coincidència. I no parlem del seu entorn, l'ultima i radical transformació és tan recent, que encara l'estem paint.

Com devia ser en un principi? No tenim cap document explicatiu escrit o gràfic que ens pugui ajudar. Però sí que existeixen alguns indicis que, amb una mica d’imaginació, i amb un cert esperit detectivesc, ens poden donar una idea.

Quan hom feu l'ultima endreçada arquitectònica de la capella, fa dos o tres anys, s'escataren les parets i s'observà que a partir del metre i mig hi havia material diferent i que s'hi insinuaven uns arcs que feien pensar que abans havia existit un sostre molt més baix que va ser ensorrat.

Llavors i, per comprovar la solidesa de la construcció, es feu un forat interior, i en una fondària de tres metres, abans d'arribar als fonaments, es trobaren tres enrajolats sobreposats.

Resulta evident, doncs, que a mesura que les riuades i les pluges torrencials anaven amuntegant llims d’al·luvió tot fent créixer el delta en extensió, altura i fertilitat, l'ermita s'anava trobant cada cop mes colgada i mes en perill de convertir-se en una permanent bassa d'aigua.

Cada vegada que als pagesos de la Marina els semblava que la lenta crescuda del terreny era excessiva, optaven per elevar el sòl se la capella i fer un nou enrajolat.

A la tercera vegada es trobaren que la cosa tenia un límit i estigueren obligats a tirar enlaire el sostre si no volien donar-s'hi cops de cap o utilitzar la capella com a piscina o safareig. És molt possible que, per fer aquesta obra de reforma, aprofitessin un d'aquells moments de la nostra història, tan freqüents, en els que calia refer-la  després d'haver estat cremada o malmesa per alguna guerra o rebel·lió.

D'aquell sostre en queda una clau de volta, la del dibuix que encara es conserva en el nostre Museu d’Història i es l’únic punt de referència per a fer-ne una reconstrucció ideal.

Si voleu fer-vos-la per a ús particular, penseu que el campanar -ara tan baixet- havia de tenir tres metres més, que l'estructura probablement era de pedra i que la façana, en lloc de l'aire barroc que li coneixem, era d'estil gòtic, o potser d'un romànic tardà.

Per què fou feta, l'ermita?

 Ací les versions es perden pels camins de la llegenda, que és molt semblant a la de la majoria de Mares de Déu trobades.

“Un mosso d'una casa de pagès observà com un bou furgava a terra amb insistència en un lloc determinat i no volia anar-se’n. En comprovar que l'operació es repetia cada dia, mirà detingudament l'indret i descobrí una petita imatge de la Verge que portà cap a l’església del poble. L’endemà la imatge ja no hi era i fou trobada de nou en el seu lloc d'origen.”

També diuen que un estel lluminós n’assenyalà la presència. Llavors, veient en tot plegat un designi sobrenatural, els hospitalencs decidiren construir l'ermita.

Joan Amades explica, recolzant-se també en la llegenda, que la imatge fou trobada en uns horts del carrer de l'Hospital de Barcelona, igualment en unes circumstàncies miraculoses i que fou venerada en la capella de l'Angel d'aquell carrer, situada davant de la placa de la Igualtat i de l’església San Agust. Diu que els mariners li tenien molta devoció puix que donava bon viatge. I que una vegada volgueren engrandir la capella i, no podent-ho fer per problemes amb els veïns, es decidiren a fer una altra capelleta a l'Hospitalet.

Fos l'origen primer en el nostre poble o a Barcelona, la veritat és que la gent del carrer de l'Hospital i els de l'Espaseria, que tenien molta devoció a la Verge com a advocada contra la pesta, cada any, el dilluns de Pentecosta venien en processó a la nostra Marina a visitar-la i a invocar-ne l'ajut.

També el veïns del poble antigament organitzaven una processó el dia de Sant Jordi. I el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu, hi feien festa gran.

El nom s'ha dit que podia esser una contracció de Bell viatge o de Bella vista i que potser podria venir d'una masia anomenada Malvitge que canvia de motiu en transformar-se en cultivable la zona, antany pantanosa i insalubre. Sembla que “Amalvigia” antecedent d'ambdues denominacions, fou un nom propi de dona en l'antigor.

Isolada enmig de la Marina, prop de la carretera de València, fou destí d’administradores (filles dels pagesos), perquè era una garantia, segons la tradició, per a aconseguir marit i així no restar per a vestir sants.

Aquells qui anaven de camí s'aturaven a demanar-li protecció, o donar-li gracies, quan arribaven sants i bons.  

ELS MONUMENTS DE BELLVITGE

A l’escola Bellvitge (Mare de Déu de Bellvitge), primera escola pública del barri, inaugurada al 1970, hi ha un monument, el va posar l'AMPA (abans APA) al 1979, Ramón Fernández Jurado, li va fer una poesia:

¿ES ESTO UN MONUMENTO?

No es un misil con cargas nucleares,

Es una estela al cielo dirigida.

No es un cuchillo en manos fratricidas,

Es un mensaje de paz y de cultura.

No es un signo que mate libertades,

Es un heraldo de amor correspondido.

No es un grito de odio y de violencia,

Es una mano hermana a ti tendida.

No es apocalíptica amenaza,

Es un camino que nace de las raíces

Que se ha de recorrer desde la escuela.

Es éste un monumento al pensamiento

De todos los niños de Bellvitge

De todos los niños que, en el mundo,

Forman la gran familia del mañana.

Santa María del BELL-VIATGE

Al pie de este camino nos sonríe.

               

Ramón Fernández Jurado

(Almería,1914 – Barcelona, 1984)

Va ser un dirigent obrer. Fuster de professió, mestre i poeta de vocació. Amb la seva família va immigrar i va viure de molt petit al barri de Gràcia, on va aprendre l’ofici de fuster. Ell es definia com un català d’origen andalús.

El règim de Franco li va fer complir condemna a la presó per haver estat comandant de la república.

Quan va sortir, va emigrar a Xile. No va tornar fins el 1964, a Bellvitge, on va impartir classes de català i va col·laborar en totes les iniciatives del barri.

També donava classes d’esperanto.

Va ser, després, regidor de Castelldefells i Diputat al Parlament.

EL NOSTRE BARRI TÉ ALTRES MONUMENTS.

Monument que l’Ajuntament de l’Hospitalet i l’AVV van encarregar, pel 30è aniversari, en memòria i homenatge dels homes i dones que amb el seu esforç i la seva lluita aconseguiren un barri millor.

“Conseqüències d’equilibris” de Ferran Soriano.

I aquest monument, al que tots diem “la sardana”, es diu La Bòbila, És de de Joan Junyer (1904-1994). Es va projectar com a commemoració de les que foren la base de les comunitats del Baix Llobregat i també com a símbol de consolidació i agermanament. Es va inaugurar el 25 de juny de 1992. L’escultura que es troba al encreuament entre la Rambla de la Marina i la Travessia Industrial, a la plaça d’Amalvigia.

       

Poesies sobre l'ermita de Bellvitge

Mare de Déu de Bellvitge.

Restaves sempre tan sola….

Ara tu estàs envoltada

de gratacels de ciment,

i no veus l’ocell com vola.

No sents, de l’alfals, la flaire

quan s’acaba de segar,

ni l’aroma de la terra

acabada de llaurar.

Mare de Déu de Bellvitge

no ens deixeu mai de la mà,

que no ens manqui el vostre alè.

Des de l’ermita romànica,

que sempre us pugui invocar

amb tot l’amor i la fe!

Ana Mª Fontanals i Veà

Perfils històrics de l’ Hospitalet. Ajuntament de l’Hospitalet

Dibuix d'Emili Bona

UNA ESPURNA DEL TEMPS

Jo recordo camins de solcs i de fang,

tot eren rialles i camps de verdor,

i els tocs del campanar fent ! !ning-nang!

sonaven a promeses i somnis d'amor.

Avui tot és pla!! Que bé s’hi camina!!

pots seure arreu amb bancs de fusta tallada,

tot és bonic, modern i ens fascina,

mes, trobo a faltar l’olor de la terra mullada.

Però la vida no és tan sols records,

la vida segueix, que per això és tossuda

i amb els anys guanya nous valors

sense oblidar la història viscuda.

Avui, un consol sento amb alegria,

l‘Ermita encara està en peu

volent fer-nos per sempre companyia

com si no volgués dir-nos ADÉU!!.

 Josep Pujol Alsina, 1931. Músic i compositor de sardanes

Llegida a la Parròquia de Bellvitge, en el dia de l’Ofrena Floral del 2003

1953 Familia Cuyàs

A L’OMBRA DE L’ERMITA

Bellvitge;

és l’ermita venerada

coneguda pel seu nom,

ha vençut moltes batalles

sempre en peu, fent una ullada

vigilant el seu entorn.

Qui ha vist i qui recorda

enyorats camps de conreu,

avui, ja són memòria

donant pas a nova història

amb la gent de tot arreu.

Aquí han fet arrels sobre arrels

els que de fora vingueren,

cercant afanys i anhels,

fent niu com els ocells

i enyorant la seva terra.

Avui que sou aquí,

sembreu llavors a la terra

creixeu, feu camí,

llaureu el vostre destí

que les arrels al home aferra.

Estimeu doncs el vostre barri,

No oblidant que sota vostra

Hi ha una terra de valents

Que serà per tots ¡la nostra!

I tots junts, Hospitalencs.

I una pregària:

¡Oh Mare de Deu de Bellvitge!

Abraceu-nos agermanats,

Estimeu-nos, Mare Nostra,

Ja que estem a casa vostra

Beneint-nos a tots plegats.

Josep Pujol Alsina, 1931 Músic i compositor de sardanes

(A l’Ermita de Bellvitge, el dia de la Festa Major de 2003, restaurada)

ROMANÇ A LA BONICA ERMITA DE BELLVITGE

Ermita que s’aixeca

com a rosa callada

enmig de dolça història

perfum i mil garlandes.

Precises pedres fosques

de sons obsequiades

que formen els darrers

cinc-cents anys d’esperança.

Ermita de Bellvitge,

Ermita consagrada

al somni d’una fe,

per un molt bell viatge.

Els teus dos ulls arcats

i el campanar, que alçant-se

petit, al cel obert,

per sobre la mirada,

ha fet de l’ull que veu

ta majestat i fama,

la bella germanor

d’un poble al estimar-te.

Ermita de Bellvitge

que dorms dins agitades

esperes, dels temps nous,

l’orgull del temps que passa.

Juli Nevot

anys 70 l'ermita amb porxos

A L’ERMITA DE BELLVITGE

Com un tudó vingut

dels cims de Collserola

i a vol ras ajocat.

N’eres un bell recés

de cel i de poesia

en la gerdor del prat.

Vestida de burell,

tenies l’ample gest

de nostra pagesia.

Quina festa era als ulls

copsar de lluny ton traç

Mig temple, mig massís!

Ara… -sí, és clar, arreu,

signe del temps- l’allau

tot ho encapçala.

Adéu, ermita, adéu!

Pobre tudó ferit,

el bloc t’ha esberlar l’ala!

Ah, si pogués del jou,

d’un braçat, deslliurar-te!

Ho faria content.

I et duria en triomf

allà als cims d’on vingueres,

a ple sol, a ple vent!

anys 80

 Autor desconegut, dels arxius de la parròquia MDB

L’ERMITA DEL BELL-VIATGE

Velles pedres de Bellvitge

dreçades ran del camí

guarnides d’userda verda

i de rengleres de pins.

La Verge del Bell-Viatge

entristida està avui

n’ha perdut les prades verdes

que sempre l’havien guarnit.

De la propera autovia

Li arriben els esgarrinys

que li esberlen el silenci

de l’indret que fou tranquil.

A frec d’ermita s’aixequen

eixams de grans i de nins

bucs de pòrtland on s’encauen

cel·les i cel·les sens fi.

Santa Maria de Bellvitge

ja no flaira romanins

Ni el groc de les ginesteres

festeja amb el gessamí.

Ja no pot veure l’anella

d’aquells alterosos cims

de les animades muntanyes

que s’enlairen terra endins.

Ja no veu la mar propera

ni tampoc el vell Mont-Juïc

ni les torres de Barcino

que per segles les fruí

Pobra ermita de Bellvitge

qui et veu ara i qui t’ha vist!

Eres joia camperola

reina d’un immens jardí.

Els homes t’han ofegada

i et tenen fosca d’oblit

i ni s’aturen quan passen

dins la pressa del neguit.

Els teus romànics carreus

ara es troben escarnits

per enderrocs i deixalles

dels egoismes mesquins.

Aguantaràs la tempesta

i tornaràs a florir

quan l’amor de tot un poble

es retrobi al teu camí.

                                   Ramón Fernández Jurado, 1974

2015 Kiko Segura